Viu les curses, sent l'emoció!

Bé, de fet els que fan Història són els pilots, però a tots ens agrada sentir-nos partíceps dels èxits d’aquells que considerem propers, que sentim com a nostres… no? És la gràcia de l’esport, des del punt de vista d’espectador: identificar-se amb algun dels protagonistes, i gaudir dels seus triomf amb la mateixa intensitat que patim les seves derrotes. Pels catalans, és fàcil ser aficionat als esports de motor, perquè gairebé sempre tenim força més a celebrar que a lamentar. I que duri! Bé, no patiu: durarà, no en tinc cap dubte.

Aquest cap de setmana passat, tres dels nostres pilots l’han feta grossa, molt grossa: Marc Márquez, Pol Espargaró i Tito Rabat han compartit podi a la cursa de Moto2 del Gran Premi d’Indianàpolis. ¡Un podi 100% català! I a Moto2, la categoria més apretada, i competida del Campionat del Món; en què la igualtat mecànica, establerta per un reglament que deixa molt poc marge d’acció a enginyers i mecànics, fa que sigui el talent dels pilots el que marca la diferència. A tots tres fa anys que els seguim i els coneixem, i a aquestes alçades ningú dubta de les seves capacitats.
Però que coincidissin tots junts al podi, en la primera temporada de tots tres a Moto2 (sí, si: són tots debutants!) supera les previsions més optimistes. Una prova que els catalans tenim un no se què especial per anar de pressa amb vehicles de motor, perquè és increïble la quantitat de campions i pilots d’elit de les diverses disciplines que han sortit i surten de la nostra geografia, però també un fruit de la feina ben feta: convé no oblidar que el talent s’ha de treballar, i en aquest sentit la gran tasca que fa la Federació Catalana de Motociclisme amb les fórmules de promoció és la gran base dels èxits internacionals que constantment aconsegueixen els pilots de casa.

Dels cinc pilots catalans que van pujar al podi a Indy (Dani Pedrosa, segon a MotoGP, ja du set podis aquest any malgrat les lesions; i Maverick Viñales, superat només per Terol a 125cc va tornar a deixar clar que el futur de la categoria petita és seu) em vull esplaiar una mica més amb l’únic que va guanyat, Marc Márquez. El fenomen de Cervera – i em quedo curt amb l’adjectiu – no ha necessitat ni mig any per prendre-li el pols a Moto2, i convertir-se, sens dubte, en el millor pilot de la categoria. Ni el pas des temps a quatre temps, ni les grans diferències de pes, inèrcies i dimensions entre la 125cc i la Moto2, ni punyetes: en Marc té un talent extraordinari per córrer amb moto, i una intel.ligència que el permet aprendre amb rapidesa i facilitat, i gestionar les curses a la perfecció. Amb 18 anys (només 18 anys!) ja és un pilot completíssim, i fa la sensació que amb un marge de millora encara gran. Les caigudes a les primeres curses fan que el deixeble d’Emili Alzamora no lideri el campionat, però amb 6 curses per disputar, i un desavantatge de 28 punts respecte l’alemany Stefan Bradl, em sembla que tots tenim clar que gaudirem de valent el que resta de temporada, i probablement ens trobarem a principis de novembre a Cervera, perquè pot haver-hi festa grossa. En tot cas, guanyi o no el títol de Moto2 aquest any, veig en Marc Márquez tots els ingredients necessaris perquè sigui el pilot de referència del Mundial de velocitat en un futur molt pròxim. El relleu de Rossi, aventuren alguns. Home, Rossi és molt Rossi… però és que Márquez també serà molt, moltíssim, Márquez! Els temps ho dirà.

Article de Quim Salvador

Foto: MotoGP